Bona tarda a tots i a totes.

   Els anys passen i, a part d’unes canes i arrugues de més, aquí seguim, resistint i amb el nostre compromís ferm. El primer q voldria és agrair-vos a totes la vostra presència avui a la marxa de Torxes i també el suport q em feu arribar en forma de cartes, fotos o postals. Totes aquestes mostres de suport són molt importants per mi i m’ajuden a sentir-me més a prop de casa, del barri, de la meva terra. Són imprescindibles per fer front al dia a dia de la presó. Un dia a dia que no és gens fàcil.

   Fleury és la presó més gran d’Europa, un monstre, una màquina de destruir persones. Aquí dintre el control és total durant les 24 hores del dia: registres de cel·la regulars, registre per palpació i obligació de passar pels detectors de metalls per sortir al pati i per accedir a les visites, registre integral al sortir, controls de nit cada 2 hores, control de totes les comunicacions . . . L’ increment de les mesures de seguretat cal afegir-hi unes condicions de vida pèssimes que s’agreugen cada dia: mala qualitat del menjar, dutxes plenes de verdet que es cauen a trossos, cel·les mal aïllades del fred, 2 hores i mitja de pati al dia .

   Sóc conscient, però, de que la situació a les presons és només un fidel reflexa de la situació general que vivim. Al cap i la fi aquesta realitat és també la vostra en aquesta altre gran presó en que estan convertint el nostre món. Les notícies arriben, els col·legues i la família m’expliquen per carta per telèfon, a les visites q tot està molt fotut allà fora. Que costa arribar a final de mes, que han desnonat a la veïna després d’haver-se passat tota la vida pagant una hipoteca, que el meu cosí no pot anar a la universitat perquè li han retallat les beques, que al meu pare ja no li subvenciones els medicaments, que la col·lega segueix buscant una feina que li duri més de dos mesos, que els mossos assassinen als carrers del raval . . . . Aquesta és la nostra realitat: enduriment del control i de la repressió, i condicions de vida cada vegada més precàries en aquesta fase de reajustament del capitalisme a la que anomenen “crisi”.

   També hi ha altres notícies que són més esperançadores, i són aquelles que parlen d’iniciatives populars d’autogestió i auto-organització, de solidaritat, de milers de persones al carrer manifestant-se per cridar ben fort que ja n’hi ha prou, que per aquí ja no passem, que ara toca fer sentir la nostra veu i fer respectar els nostres drets, que volem la independència sense condicions, que volem un canvi radical del model social i el volem ara. Ara diuen que hi haurà referèndum, que ja hi ha data, que ja tenim les preguntes. Tothom està molt emocionat.

   Jo, coneixent de quin peu calcen alguns dels impulsors d’aquesta iniciativa, no m’acabo de creure que gosaran anar més enllà del fet simbòlic per fer insubmissió a l’estat i fer front a la repressió que, amb certesa, se’n derivarà. També penso que el trencament no vindrà només de depositar una papereta en una urna. Penso que els l’haurem d’arrencar amb les nostres pròpies mans, que ens haurem de mullar per anar més enllà, que la lluita ha de continuar per aconseguir la independència dels Països Catalans i el canvi social!!!!!

   Però encara tinc gravades al cap les increïbles imatges de les mobilitzacions dels darrers anys i és aquesta força popular la que m’omple de confiança. L’únic que ens queda es trencar les cadenes i agafar força popular la que m’omple de confiança. L’únic que ens queda és trencar les cadenes i agafar amb urgència el control de les nostres vides com a persones i com a poble.

Gràcies a tothom. Molta força i endavant amb la lluita!!!!! Visca la Terra!!!!

+info: www.amnistiarescat.cat